HOME Concorso 1

I°  Concorso  1998
PARTE ANTOLOGICA

Tutti gli autori dialettali

AUTORI e RIME

† RENZO DE SCRILLI: 

Ombre di sera, sopra i Capucin

En saret, oh campan

In t'l'anima c'ho i spin

Risveglio

#BAROCCI

Bacchielli Adriano:

Polentina

    Bacchielli Elio:

La nev in Urbin e el nevon del '29

Betti Bruno:

Un giorne a san Girolme

    Busignani Bramante:

La mostra tla butega d'Raffell

    Nino Cesaroni

La maschera

Coen Fabio

Le signore al Circolo Cittadino

Dorsi Eleonora Giulioni:

El nostre teatre

S'è fatt scur

   Fabi Antonio:

A proposit de ste concors

Foscolino (Sabbatini Foscolo): 

I coment d'un extra muros

   Feduzi Giovanni (Giani D'Marin)

El mi' ritratt

   Fontanoni Antonio:

Le occasion pers

Parol

   Fucili Luana:

La mi' Città

   Gianotti Michele :

Urbino città universitaria

Fuffi-Santini Fulvio:

El Garull dla mela

Mariotti Giuseppe:

 El vent e la cerquella

Michelini  Amato:

El progett del cimiter

Severini Goliardo:

Sogno di un goliardo

   Sorini Otello:

El vent d'Urbin

   Sorini Sirto:

La piasetta d'Sant Andrea

   Zampolini Alfredo:

Aspetand el temp bon

Zampolini Raffaele:

La cricca del Mercatal

 

 

OMBRE DE SERA, SOPRA I CAPUCIN

di Renzo De Scrilli

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

El sol tramonta e indora i Capucin,

lùccichen le finestre e l’invetriat,

t’ el bosch i vecch só só per i stradin,

van lenti lenti com andavne i frat !!

 

Anch’ i’ vaggh p’r el stradon, un pelegrin

ch’ viaggia da un pèss e s’è bell e stancat

e ch’ fra i cipress dov passer e cardlin

artornen sa un volà bass e afanat

vorìa fermass…guardand fiss el so Urbin

pregand el Sgnor d’acsé com l’han pregat

prima d’adormentass tutti chi uc’lin

sa un cant sincer e disinteressat !

 

Rosseggia ancora el sol, drìa San Marin;

qualca stella t’ el ciel ha già spuntat…

Ombre de sera, sora i Capucin !!

 

 

 

IN T’ L’ANIMA C’HO I SPIN

di Renzo De Scrilli

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

C’erne l’aiol e i fior

‘na volta t’ el giardin de casa mia ,

i profum e i color ... tutt è gitt via !

C’èn sol l’erbacc e i spin

adess, t’ el mi’ giardin !

 

É trist,  è desolat,

‘na roba che m’afanna;

se vó l’avessi vist

quand c’erne Bab e Mamma,

quand’ i’, sa i mi’ fratei

ce fav i giocarei !

 

So’ armast sol in t’ la casa,

vecchia ed abandonata,

e non me so persuada

ch’ en ce sia pió nisciun

e ch’ ne sia armast sol ùn,

dla mi vecchia Fameia,

sol sol, a fa la veia !

 

Anca in t’ l’anima mia

me par d’avec i spin !

Anca t’ un lia

‘na volta c’erne i fior ...

adess sól el dolor

de tutt quel che via via

de pió bon ho perdut:

Vecchia Fameia mia,

fioritta gioventù,

en torneret mai pió !

 

So’ ardott com el Giardin,

in t‘l’anima c’ ho i spin !

 

 Inizio Pagina

 

RISVEGLIO

di Renzo De Scrilli

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

‘Na striscia d’ sól ch’ arentra

dal bugh d’una persiana

com una ftuccia colorata d’ rosa,

só p’i tett, una strana

conversasion de passre…tra p’r el cél

un stridìo de rondón ch’ vann come matt.

 

Gió p’r el vigol dó gatt

in t’un cantón te tirne l’ultme not

d’ na sinfonia, principiata a l’oscur

ma lé, pett’ a chel mur propri stanott !

 

Sbattne le prim finestre,

s’arsentne le prim vóc ed i prim pass…

già s’arcompón el giorne

e tutt’intorne

s’arcmincia sa cla vita,

sa cla solita vita,

sempre la stessa storia

sempr’ el sistema stess

per tutt, anca per nó

che tant volt, ansi spess

vorìam ch’ la fóssa fnitta …

e non è vera !

Perché ma nó ce piac,

anca se non dà pac, ‘sta nostra vitta.

  

Inizio Pagina

 

BAROCCI

di Renzo De Scrilli

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

El campanil del Dom

sonava mezzanott

e sa le gamb mezz rott

per la stanchezza e el sonn

(chè un de chi bacan

m’éva fat gì t’ le C’san)

giv a casa a dormì…

quand sent un “psi, psi, psi” !!

Me ferm…me guard intorne…

Nisciun…E pur en dorme !!

Arguard…me sent a fa:

“So’ i’, riva maquà !”

Barocci, dal grotìn

me guardava fin fin…

“E’ lei che m’ha chiamato ?”

“Scusa, t’ho disturbato !?”

“S’immagini, è un onore

per me…Da un tal pittore !!!”

“A part i compliment,

chiéd un favor urgent !!!

Vent’anni èn già passat

da quand m’han disturbat

per arfàm in t’ el bronz

sa ‘sta faccia da gonz…

ch’en è daver la mia !!

En so propri com sia,

m’aveven arlevat

t’ el fond d’un magazen

m’han arpulit per ben

e sopra un capitell

t’ na buga a vol d’ucell,

m’han méss a prenda el fresch

t’ le logg de S.Francesch !

Va ben ch’ m’han ritratat

sa ‘na faccia da frat…

mo dai padre guardian

so’ stat sempre lontan !!!

Ma chi è ‘nut l’idea strana

de mettem t’ un ‘sta tana ?

e sopra un capitell

tra du pall de verzell ?

E tutt ‘sti discorson

m’han gonfiat i palon !!!

Tu cnosci el Podestà ?”

“Un pochettino…ma…”

“No, no, dij ch’ ma Barocci

ormai i han rott i co…cci.

Cerchin sa ’l lor ingegn

un posticin più degn;

ch’ armedien prest ! Si no

vedran… da maquassó

ardùn tutt i mi oss

e pó li tir adoss !”

 

I éren dventati i occhj

com quelli dle canocchj

tant, ch’ ha stacat sa un bracc

un pezz de calcinacc…

Ho proméss ch’ avrìa parlat

ch’ avrìa scritt, ch’ me sarìa prestat.

Mo al matìn, l’ho arvist tant bell

malassó, t’ el capitell,

sa cla faccia da bon diavol,

méss tra cle du pall de cavol

ch’ ragionand, ho ripensat:

“I’ stanott avrò sognat !”

 

Inizio Pagina

 

 

 OMBRE DE SERA, SOPRA I CAPUCIN

di Renzo De Scrilli

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

El sol tramonta e indora i Capucin,

lùccichen le finestre e l’invetriat,

t’ el bosch i vecch só só per i stradin,

van lenti lenti com andavne i frat !!

 

Anch’ i’ vaggh p’r el stradon, un pelegrin

ch’ viaggia da un pèss e s’è bell e stancat

e ch’ fra i cipress dov passer e cardlin

artornen sa un volà bass e afanat

vorìa fermass…guardand fiss el so Urbin

pregand el Sgnor d’acsé com l’han pregat

prima d’adormentass tutti chi uc’lin

sa un cant sincer e disinteressat !

 

Rosseggia ancora el sol, drìa San Marin;

qualca stella t’ el ciel ha già spuntat…

Ombre de sera, sora i Capucin !!

 

Inizio Pagina

 

  

EN SARET, O CAMPAN !?

di Renzo De Scrilli

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Perché sempre ‘sta nebbia

in t’ el giorne di Mort !?

‘Sta pioggiarella fina !?

Me so’ alsat, stamatina

sa ‘n sconfort ch’en so di’,

s’ pol atre che sentì !

 

‘Sta pioggia fina fina

me se ferma t’ el sguard…

eccne ‘na gocciolina

se compón t’i mi cigl,

eccla, se stacca e pó,

rimbalsand per la guancia

gió, gió…’riva in t’i labbra !?

‘Na lagrima…non pió!

‘Na lagrima en è tant

mo el piant è sempre piant !

 

Campan del mi’ Campsant

ch’avét el son tant dólc

che l’anima s’ ne mólc …

Un son che va lontan

lontan…lontan

e ch’ me par un richiam

e ch’ me calma el sconfort…

en sarét , o Campan,

fors la vóc di mi Mort !?

 

Fors la vóc de mi Mamma

com quand la Ninna Nanna

me cantava da pcin !?

So vecch, mo a la fin

s’armàn sempre bordei

e s ’na cosa m’afanna

chi potrìa consolam

mei dla vóc de mi Mamma !?

 

Sonat, sonat Campan,

sonat la Ninna Nanna

com cantava mi Mamma !

Cantava la mi vita

ch’ alor alor cminciava,

vo’ ma quella ormai fnita !

Continua a sonà

ch’ me possa dolcement,

pianin, pianin,

adormentà.

 

Inizio Pagina

 

 

LA  NEV  IN  URBIN  E  EL  NEVÓN  DEL  ’29

di Elio Bacchielli

 In Antologia 1° Concorso 1998

 

Quand a Urbin d’inverne buffa

se sta ben vicin la stuffa

i rumor calen de bott

dle campan el son è chiocch.

C’è la quiete, tutto tac

e intorne regna la pac

en se sent el chiass di tacch

e t’i piéd c’è le ciavatt.

Per la nev tutt è discret

ce se mov sopra ‘n tapet.

Prest Stifón d’ Santa Lucia

passand sotta la mi via

dic che “Quest è un temp da lup,

preparatve a fè i starnutt:

imbiancat en tutt i tett

indugiat o gent t’ el lett,

mei el cald sotta le copert

che trovass fori all’apert”.

Spess arpens m’ al gran nevón

del 29, che eccesión,

per gì gió a Santa Lucia

la finestra era la via

e pió alti del portón

c’erne i mucch a profusion.

I burdei sgranand i occhj

vedne a scenda tutt chi fiocch

a giochè hann già pensat

subbit dopp ch’ ha nevicat.

Dappertutt è ‘n gran biancór

e la gioia è t’i lór cor.

Ma me m’ piac’ne i fiocch chi larghi

me da gust tant a guardarli

dondolarsi lentament

sensa fè rumor per gnient,

paracadut in miniatura

su le cos e la natura,

com s’ cascassa ciuff d’ bambagia

volteggiante e randagia

e l’impatt è ovattat

silensiós e delicat.

E dopp s’ véd un bianc lensol

è la fine del lór vól.

Per el fredd tutt è gelat

quanti brombol attacat,

sotta i tett sopra le piant

sa le form pió stravagant

un spettacol, ‘n’architettura

che fa sol madre natura.

Du g’lat bianchi, i Torricin;

imbiancat en i angolin

sopra el Pinc, fora el Logiat

monument e caseggiat,

pó le piass e i campanil

s’ vegghen da ‘n antre profil.

‘Na gran voia, o Urbin mia,

i’ c’ ho prima da gì via,

veda ancora el paesagg

sa la nev - ora è un miragg.

Dopp dai pin d’ Sambernardin

en vedrò la mi Urbin

sempre bella e tanto cara

‘na vision che resta rara

e scolpitta t’ el mi cor

com succed p’r un grand amor.

Quand en fnitt le nevicat

torna el sol in t’el creat

scioi el bianco del lensol

e i uc’lìn archiapne el vól,

e s’ arsent el son di tacch

e disméss en le ciavatt.

 

Inizio Pagina

 

 

POLENTINA

di Adriano Bacchielli    (Ancona 1982)

 In Antologia 1° Concorso 1998

 

D’ Polentina v’arcordat

quell ch’ adess fa l’avvocat?

Era ‘na faccia dura

taiata sa ‘l scurcell

che quand rideva un po’

era più brutta d’ prima.

‘Na volta, ai vecchi temp del Fasc,

m’incontra e dic: «Te,

se’ sempre quell,

se’ sempre ’l stess:

un gran menefreghista!

Ma te ‘n t’importa gnient

dell’alleanza in atto:

Roma-Berlino è un asse

che unisce due destini

e che dovrà per sempre

fondere due culture

nei secoli superbe!

E te, intant?  Te ancora

manch te se iscritt al cors

du’ imparen el tedesch !

L’insegna la Mojares,

a gratis, el Fascio fà  le spés».

Me so’ sentitt un vermin,

un scarafagg, ‘na talpa

... e ho fatt la mi’ iscrision.

Dopp la cartolina rosa,

el cors per ufficial,

el venticinqu’ lui,

l’ott settembre .. e ‘l temp

arcminciava a scorra come prima.

Ma Polentina no,

en era quel de prima.

M’incontra un giorne e fa:

« Te si sempre el sollit !

T’ ne freghi degli eventi,

del nuovo corso storico,

delle grandiose lotte

che libertà e giustizia

daranno al mondo intero !

Perchè non studi il russo ?

Perchè ‘n t’ iscrivi al corso,

gratuito, che in du’ ann

te mett in grad de gì

in Russia da per te?»

«Ch’sa t’ho da dì ! En el so,

propi en el so - rispond -

ma me sa tant, stavolta,

ch’è mei ch’aspetta un po’

per veda c’sa dirè

quando Baffon pió en c’è!»

Se dava ‘n gran da fè:

stava sa quei d’ Tanassi

e par propi ch’ farà

la stessa fin ! Vo’ veda,

boia d’ un mond, che adess

armediarà anca ló

‘n’ assistent social,

tutta democrasia !

P’rò, almen sta volta, vrìa

ch’ n’ i capitassa una

sa ‘na faccia taiata sal scurcell,

che quand sorrid un po’

fossa più brutta d’ ló!

 

 

Inizio Pagina

 

UN   GIORNE  A  S. GIROLME

di Bruno Betti

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Fu 'na sera vers le sett,

a ingrampàm m' sent pe'l colett

e pièn, pièn, a sollevèm...

I' so armast com un salèm !

Quest è ùn, digh, ch' certament

vol buschè qualch pugn ti dent.

«M' volt per dai un cinquinon ;

era du' strappabuton !

Pront fa un :

Fiie d'un cane !

Esso è isse !...Paesane,

fate voi la poesia ?

Via allor per questa via...»

«Verament i' c’ ho da fè !

Non ve poss accompagnè.

Vdét ma là cla donna ferma ?

Voltèt gió, c'è la caserma.»

«Ne, burrì, parlate poche,

via con noi in chillo loche,

basta ormai con questa guerra !»

En tocch i pied per terra,

da ma lé fin ma la giù !

Marescialle, è lu vajù.

Steva quest in t' na poltrona

spoltracèt com 'na matrona

e me dic:

«Sei imputato

perchè il naso hai tu ficcato,

nella legge dello stato»

«Maresciall, ma certamente

c'è un equivoch !...»

«Niente, niente !

Sei un rettile dannoso !

Sei assai pericoloso !...

Troverai gaudi e tripudi

un mesetto stando...agli studi ! «

«Oh per quest, i' so content,

s' magna, s' bév, non se fa gnient...

Non se va a chesa cott,

s' pensa i numer per el lott,

s' canta, s' gioca qualch campèna,

s' pol balè qualca furlèna ;

non te scoccia i minchion

el nolant  per la pigion,

en te tira p' la giachetta,

chi ha d'avè qualca liretta...

Ved ?... per nocia en vien el mèl .

Io 'n so com ringrassièl !»

Dop ch' m’hann méss intorn ai bracc,

un lucchet, sa du' catnacc,

'na catena intorna al pett...

(m'éven prés per un lombett !)

«Maresciall - i digh - en créd

d' mettme 'l cepp anca t’ i pied ? »

«Basta, basta, non celiare...

Dimmi come vuoi su andare,

in carrozza, oppure a piedi ?

Puoi tu fare come credi !»

«La carossa è tropp de luss,

ce vlém gi' sa l'autobuss ?»

«Si, va ben... potete andare !

Lo dovete collocare

Nella cella dopo il venti.

Che non fugga, state attenti !»

«Maresciall per precausion,

mandi dietra qualch canon !

Capirà, lei sà, è un moment...

Se i prend un accident ?»

Passèm dietra l'ospedel

E l'ingrèss fagh trionfel.

M'hann schiafètt  t' na cameretta

Com 'na stifa, stretta, stretta,

sensa luc e sensa èria...

Gir d'intorne e pó guard p’r èria

e te vegh tutte compagn,

cert parét de telaragn...

Digh :

«Maché c’ starìa bnón,

quei d’ l’urnet, cla commission... »

Su pe'l mur chi animalett,

larghi com le scaldalett

te giochèvne a rimpiattin.

Quand arriva el secondin,

svelt i digh :

«Oh, paesèn,

s' pol avé 'n cuncin de pèn ?»

«A nè , sfaccimme,

per domane provvedimme !

Prende intante lo lumine,

dormi in pace e sta bonine.»

«Un lumin ! Buttle in t' el port...

e ch'sa ho da vegghiè 'l mort ?»

Ló me fa 'na gira volta,

du schiavèt pó da t' la porta,

e gent, bona nott ch'è scur !

Ecca Betti già al sicur.

Cmincia ben la mi carriera :

invec dla gloria, la galera !

Per Urbin tutta la gent,

i ciù, ciù, i ragionament ;

chi calor pió aveva prés

era 'l Sindich del paés

che t' el bar de Valentini,

sa i Coen e i Lucciarini

fort sbraitèva :

«Finalmente

hanno pveso st' accidente !  

Tvoppo mi vompeva i tacchi...

Or che guavdi il sole a scacchi...»

Rimbecchèva un del tersett:

«Dic ch' n' avrìa per un mesett.»

Ma pront ló:

Sono avvocato e mi sono intevessato.

Già savanno pvonunciati

i lavovi più fovzati...

I pvim'anni di pvigione

li favà a Portolongone.

Ma pevò questa è un'inezia,

quello, ai piombi di Venezia !

Ma lasciamolo al suo stato,

un altv'uomo è eliminato !»

Éva, i cont, fatt sensa l'ost,

io ér poch lontèn dal post.

Ér scappèt alla mattina

dalla S. Gerolimina.

Da mezz matt, lor m' hann passèt,

e m' hann subit arlascèt.

 

 

Inizio Pagina

 

LA  MOSTRA  T’ LA  BUTEGA  D’ RAFFAEL

di Bramante Busignani

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

“Guarda, guarda, Zagubel,

c’è la luc t’ la butega d’ Raffael !

Ch’ sia arnut chel gran pitor

ch’ ma Urbin i ha fatt onor ?

Ch’ sia arnut per imparè

com se faccia a piturè

ma ‘sti quattre truffator

ch’ s’ dan l’aria da pitor,

o per veda dalla vetrina

se c’ sia ‘n’antra Fornarina ?”

“Oh, ma Gisto, te è butt,

chi è gitt en è più arnut,

Raffael è ‘n pess ch’ è mort,

ved, c’è scritt anca t’ le port !”

 

“Mo alora com se spiega,

quella lé è la su butega,

i’ la cnosch, i’ so’ d’Urbin,

pass maché tutt le matin !

Véd ma lé atacat al mur

c’è i disegn, c’è le pitur,

c’è le statue, c’è i ritratt,

ch’ i abbien messi só chi matt

ch’ vann in gir sa chi baschett,

sa la zazzera e i calson strett ?”

 

“Sta a sentì, aspetta aspetta,

invec d’ gì a beva cla foietta,

gim dentra insiem sa lór,

gim a veda ‘sti pitor,

prò m’ arcmand, quant se’ entrat,

quant chi quadre è guardat,

en dì ch’ en t’ han piaciutt

perché t’ armanden da do’ se ‘nutt !”

 

“Che boiàt, che porcheria !

Me vien voia d’ argì via !

Guarda ma lé chel paesagg,

han avut anca el coragg

de firmal e metti el press;

en el vrìa manch t’ el cess !

Quel ma lé ‘sa rapresenta ?

Maché c’ vol ‘na gran pasiensa

per capì qual è el sogett,

ma me m’ sembra un scendilett !”

 

“Lascia gì per satanass,

véd ma lé c’è chel ragass

che te sta a osservè,

lascia gì ch’ è pegg per te !”

 

“Fan le css sa du’ segnacc,

fann le donn ch’ i manca i bracc,

fann i mont sa un scarabocchj,

ma le facc i manca ‘n occhj !”

 

Fann i pett sa du cerchiett

E pretenden ch’ sien le tett !

Véd ma lé chel quadre d’Urbin

i hann levat i turicin

perchè ruvinavne la cumposision.

Delinquent d’un lazaron,

è l’unica cosa ch’ c’ avem de bell !

Eh, s’ arnissa Raffael !

 

Ló cle robb en le faceva,

le su donn sembraven d’ cera

sa chi volt tant sinceri,

sa chi pett ch’ sembraven veri,

e pareva d’ gì a tucai,

tant’ è vera è gitt t’ i guai

per fè le donn acsé ben fatt:

en era minca com ‘sti matt !

 

Gisto mia, Gisto mia,

chiappa la porta e gim pur via,

acident quant ce so’ ‘nutt,

se stat te brut farabutt,

se stat te ch’ m’è cunvint:

“Gim a veda ‘sti dipint”.

Sa cle tél ch’ hann imbratat,

‘sti pitor, ‘sti sciagurat,

ce scapava le fudarett,

le mutand e i fasulett

per metà pupulasion.

Atrechè l’espusision !”

 

 

Inizio Pagina

 

LA  MASCHERA

di Nino Cesaroni

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Ho artrovat t’ el fond, dentra un casson,

‘na vecchia maschera fatta de carton

ch’ metév tant’ ann fa, de carneval,

per gì al ciccol o per gì tun chi local

do’ se balava, per en fass arcnoscia

s’ c’ avevi la pell bianca oppure roscia,

s’ c’ avevi ‘na faccia brutta o ‘l nas tort,

s’ eri ùn per ben o un beccamort,

s’ eri un pess gross o ‘n porett:

la maschera cupriva ogni difett.

 

Sempre ‘na faccia tonda sorident

che dava allegria ma tutt la gent.

L’ho presa t’ le man, i ho guardat,

e po’ sa’ n po’ de rabbia i ho dmandat:

 

«Com fè a essa sempre d’ bon umor,

de non avé subìtt manch un dolor,

epur del temp n’è pasat un sacch,

c’è stat la guerra e tutt chi atre aciacch,

tun ‘st mond ormai s’è arbaltat ‘nicò

e te, com fè a rida, propi en el sò !?»

 

Cla faccia d’ cartapesta m’ha rispost:

«Te, sa’i tu piant e i tu lament,

di tu’ guai è mai risolt gnient?

Se l’ mond è oggi tutt’ arbaltat

sa l’ tu piant l’è forse indrisat ?

se t’ van mal i afari e la salutt

a lamentat è forsi risolt tutt ?

La gent t’ pol di’ “purtin” per fatt cuntent

mo sta sigur che non i frega gnient.

Va là, come me, sta in allegria

e se te chiappa la malinconia

còpret el mus sa la faccia mia.»

 

I ho détt: « Te fors parli malament,

mo t’ la tu testa en c’è minca gnient !

Te manca el cervell e anca el cor

è per quest ch’ en se’ sa ch’è ‘l dolor.

Serviresti sol per le gricc mia

mo s’ me chiappa el sconfort sudarìa,

alora te ch’ se fatta de cartaccia

t’ amosceresti come la mi faccia.

Va là, va t’ el casson, sta pur ma lè

e spera che qualcun t’ venga a chiapè.»

 

 

Inizio Pagina

 

LE  SIGNORE  AL  CIRCOLO  CITTADINO

di Fabio Coen

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

I’ en el sò com’è ‘sta gent,

en ce se capisc pió gnent !

Quand le vedi tutte insiem

par che s’ voien un gran ben

e a dó a dó le pió vicin

in t’ el mus se fan blin blin !

Parlen sa ‘na bocca pcina

com el cul d’una galina !

“Sei carina, sei elegante !

Pe’l lavor hai le man sante !

Sei la gioia e l’angioletto

pe’l marito tuo diletto”.

Pó va via ‘na disgrasiata

(sarìa mei ch’ s’ fossa sparata !);

tutte arfan i lor coment,

quel de prima en val pió gnient !

“Non hai visto che il vestito

non è stato rifinito ?

Non ti par che quella stoffa

non si addica a quella goffa ?

Quel paltò già rivoltato,

non è stato ancor pagato !

Quel cappello è una ciabatta !

E’ una fannullona matta !

E’ una strega prepotente !

Per la casa non val niente!”,

E in ‘ste tòn, só per gió,

fann chi pol dinne de pió.

Chi sentensia e chi conferma

e ormai nisciùn le ferma !

Guido (1) ariva e dic ch’è un’ora

e le manda tutte fora !

 

(1)   Guido era il gestore del bar

      del Circolo Cittadino

 

Inizio Pagina

 

EL  NOSTRE  TEATRE

di Eleonora Giulioni Dorsi
In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Com’era bell el nostre teatre !

“era un po’ pcin” diret voiatre.

Mo ma me en m’importava, era bell lo stess

quand ce gìv sa mi’ padre, dal second ingress.

 

E davanti guardav cle siren sa l’emosion,

perché ‘n sapév s’eren bestie opur person.

Ho vist la Gioconda quand’ ér pcina,

e m’arcord anca adess quant’ era blina !

 

So’ gitta  a veda la Bohene quand’ ér ragassa

e c’era tanta gent ch’era pien la piassa.

Pó è ‘nutt la guerra; del teatre en s’ parlava pió.

C’eren altre côs più brutte da mandè gió.

 

Dop, al tempo de Rotondi, diceven ch’ impicciava

ma ‘l forestier che el Palass Ducal guardava,

el vleven buttè gió verament,

sensa pensè ma ‘l dispiacer dla gent !

 

Por teatre ! Anca te quant n’è passat,

diceven ch’ eri tutt rott, ch’ eri arvinat.

Adess è un pess ch’ c’ lavóren, speràm che tirin via,

che sia pront almén quand la bella stagion ce sia.

 

Inizio Pagina

 

 

S’ È  FATT  SCUR

di Eleonora Giulioni Dorsi

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Com’è bell la sera, dop el tramont,

guardè el ciel ma là vers l’orisont !

Se ting d’ ross a poch a poch

e par che sotta i mont ce sia el foch.

 

Se t’ volti a sinistra vedi ‘l Nerón,

se guardi a destra trovi la Fortessa

e tutt d’intorna è ‘na gran belessa

e senti dentra el cor ‘na gran passion.

 

Le piant del Pinc èn sensa foi

slunghen chi ram ch’ sembren rinsecchitti

e pàren di animal intirissitti

in attesa d’ qualcun ch’ i arcoi.

 

T’ el ciel spunta ‘na falc de luna

E vicin c’è ‘na stella pcina pcina,

t’ el Mercatal qualca macchina s’ arduna

per stè ma lé fin a la matina.

 

S’ acenden le luc de Fermignan

de Masafèr e dle strad vicin,

abbaia in lontanansa qualche càn,

s’accendne i riflettor di Turricin.

 

 

 

A  PROPOSIT  DE  ‘STE  CONCORS

di Antonio Fabi

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

La Cassa de Sparagn de Pesre e Urbin

ha bandit un concors sensasional,

sa l’intent d’ arsveghiè i cervei pió fin

tra i popolan e tra i inteletual,

che possen tutti insiem fè ‘l gran miracol

de conservacc el nostre bel vernacol.

 

E infatti è ver, com digghen, che ‘l dialett

corr el rischi gravissim d’estinsion

per tutt ‘ste novità e per l’efett

nefast e stuppid dla television,

o per colpa de qualch testadecass

che, invec de dì “coriera”, dic “el bas”.

 

Sia chiar: en voi fè com chel cavalier,

ch’ vleva “el diporto” per en dì “lo sport”;

è che me sent avilitt per daver

quand ascolt ma qualcun d’ sti becamort,

che, dop ch’ è stat in t’ una gran cità,

pensa d’avé gambiat identità.

 

Com s’ èssa nati vers Urbin o Fan

sia guasi n’etichetta ch’ fa vergogna,

da essa presi per forsa per vilan

o per gent che se porta adoss la rogna:

parle d’ molti de quei ch’ èn gitti via

da Pantan, da Ca’ Gall o da Soria.

 

S’ èn gitti a Roma è ‘na disperasion:

en usen né ‘l dialett, né l’italian,

mo pensen d’ fatt pasè per un minchion

parland volutament t’ el mod pió stran.

En te dmanden: ”Che cosa fai di bello ?”,

mo digghen: ”Sce sta questo, sce sta quello”.

 

Da Milan, pó, t’ arvien certi sogett

tutti rimidi e pieni d’eficensa,

che, per fè sbalordì ma nó porett,

arconten o ‘na balla o ‘na scemensa.

“Ho fatto sciopping “, dic ‘ste sciagurat,

com s’ en sapessa ch’ c’è ancora ‘l mercat.

 

E pó: “Lavoro con un nuovo pul ”,

agiung mentre te tira per la giacca;

e t'vien voja d'mandall a fa 'n cul

ma ló e ma tutt chi  atre gran patacca.

Scusat s’  me scappa qualch termin ardit,

mo è quest che rend el tema pió condit.

 

L’ho imparat tant dal Belli, quant dal Porta

(mica per fè, per carità, un confront):

la lor vena sarìa de cert pió smorta,

sensa salsa picant in t’ el racont:

de Porta sembra che el sonett pió bell

sia un de quei dedicati ma l’ucell.

 

Quand ho cminciat a fè ‘st’ componiment

ho dett che pur Urbin fa part dla Cassa,

non perché el vlessa usè come strument

d’ na protesta, ch’ sarìa stonata e bassa,

ansi per dì che ‘l nostre entroterra

è da ‘n bell pess ch’ alsat el cul da terra.

 

Produc cultura e riesc a sopraviva

sa le fors sua e la su inteligensa,

salvand un patrimoni che spariva

per ‘n abandon al limit dl’ indecensa.

E non è un cas ch’ la class dirigensial

vien quasi tutta dai mont e dai crinal.

 

La Provincia s’ artrova President

un professor, fedelpidiessin;

la su’ origin è quella di parent

è dla nobil contrada d’ Cavalin.

E schersat poch sa Cavalin e Schiét:

el precedent era de Piandimelet.

 

Cla contrada ch’ ho dett, donca, è famosa

perché ha fornit tanti sindaci in pasat

per Urbin, e n’avria sfornat a iosa,

fin a quand i capoccia dl’aparat,

per dispona d’un pió nobil metall,

èn gitti a prenda un sindach nov ma ’l Gall.

 

Quest maché, prò, ha fiutat un altre odor,

pió apetitós d’ quell ch’ c’era t’ el paés

e s’ è artrovat elett com senator,

per ordin dla federasion psarés.

E acsé, dop ch’ è pasat un para d’ann,

l’ultim sindach è nutt só dai Trasann.

 

Donca è ver che i pió gran politicant

provenghen sopratutt da la campagna

e che la lor impostasion ruspant

è ‘n gran merit piutost che ‘na magagna.

Anca a Peser (la cosa en sembri strana)

el sindach è ‘n giovnott ch’ vien da Gadana.

 

En vòi fè, credet pur, el ritornell

che s’ usava perfin in t’ i giornal,

sa’ l scop de tenda qualch infam tranell

ma chi en vantava nobili natal.

Questa è soltant una costatasion

che s’ fa per celebrè ma Pasqualon.

 

E’ quest el fondament de ‘ste concors,

che per disgrasia impón men de cent vers;

me restarìa, perciò, ‘n po’ de rimors

d’ avei sprecati tutti e d’ avé pers.

Mo sa tutt chi prosciutt ch’ ho regalat,

un piasament, almén, è asicurat.

 

Inizio Pagina

 

 

EL  MI  RITRATT

di  Giovanni Feduzi

detto Giani d’ Marin - Gallo

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

C’è un paés situèt a vall

ch’ me pièc tant, se chiama Gall:

propri al centre de ‘st’ paés

è nèt un om sa poch pretés.

Quist è propri el su ritratt:

lu en è furb, nè cólt, nè matt;

ét capit ch’ ve parle d’ me ?

So nèt l’ann del trentatrè,

da alora el mond è cors veloc.

Era el giorne d’ Santa Croc;

dop ott giorne che ser nèt

a Ricéc m’han batezèt

ch’ el bon om d’ Don Agostin

ch’ ma ditt: “Tu sarè Giani d’ Marin”

ed ha agiunt ‘sta frès quista:

“Chiametle Gian Batista”.

‘N antre giorne d’ comosion

è stat quil d’ la Comunion.

Dop la Cresma, el militer

tra person a me tant cher

a Palermo e pu’ a Mesina.

Do ann dop, una matina,

ser a la stasion d’ Losanna

sa poch sucre e mena panna,

sa tle mèn le mi valig;

quil è stat el dì più grig.

Dop, prò, tant, a forsa d’ stè

me so’ cménc ad abituè

e poss dì che in ott ann

en ho avut nisciun malann.

Ho cmincèt a gì a la scola

ch’ en capiv una parola

e modestament adès,

in francés qualch’ co’ capéss,

e de quist so’ tutt content.

Dop è nut el gran moment

ch’ è daver una gran cosa:

ser trop sól, bsogna ch’ me sposa.

Dop tre ann d’ vita in comun

en s’ vedeva a ni’ nisciun;

el quart ann, la prima fiola

ch’ è bela e fresca com ‘na viola;

fu el seren dop la tempesta,

tutt la chèsa era in festa:

quei davér è di moment

ch’ en i scordi facilment !

Quattr’ ann dop, ecch la sconda,

ch’ è vispa, alegra e gioconda;

ha portat tun chèsa mia

la completa armonia.

Qualch temp dop ho avut un sogn;

‘na voc m’ha dit: “E’ inutle ch’ mogn,

fa quil ch’ t’ pèr, è inutle ch’ raschie;

tu en l’avrè mai un maschie !”

Ció! ‘Ste sogn s’ è averèt

sensa esa armast freghèt,

perchè el ben ch’ voi ma quista

el sa sol G’van Batista;

credém pur, è for del va.

Qualchidun se d’ mandarà:

“El tu hobby co’ sarìa ?”.

Manch a dill, la poesia.

Tra ‘na machia, bel sol sol,

sota al cant de chi usignol,

a contatt sa la natura,

sa i polmon pìn d’ èria pura,

sempre insiém sa la fameia:

mei de quist ? C’è poch da sceia.

 

 

Inizio Pagina

 

LE  OCASION  PERS

di Antonio Fontanoni

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Le ocasion pers

chisà dov èn gitte ?

Forse èn fnitte

sensa vlél

t’ un cors d’un ruscèll

o tra l’erba murella

o tun chi mur vecch

tra i cocc

e pess de specch

o fors tun chi verd

de muffa dle cantin

sotta le strad d’Urbin

Fors èn nascost

in t’ l’atésa d’ arcumparì

opur essa da sempre sparitte

perché en èn mai esistitte

Le ocasion pers

en hann un vers

un nom, un grid

èn fors el rest

de quel ch’ ho pagat:

èn el mond incantat.

 

 

Inizio Pagina

 

PAROL

di Antonio Fontanoni

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

E’ ‘n gran fium de parol

scritte, parlate, serie e com Dio vol

Se fa ‘n gran parlè

e d’ogni robba, mille perché

Tutti sapém e nisciun sà

de quella ch’  chiamàm verità

Ogni parola se rincorr

e tutt el giorne se discorr

e se ‘n c’ avém sa chi parlè

dentra de no’ è borbottlè

Parla, parla…discutém

Tun ‘ste mar de parol ce rincorém

 

 

Inizio Pagina

 

I COMENT D'UN EXTRA MURO

di Foscolino (Foscolo Sabbatini)

In Antologia al 1° Concorso 1998

 

Vo' en sapet i sentiment

ch'en t'el cor de molta gent

ch'è costretta a lavorà

for dle mura e no maquà.

Sia un ch' sia profesor

o bidel opur dotor,

maniscalch od ingegner

o soltant un por barbier,

ch'abbia fatt i gran guadrin

o ch' te cena sa 'n panin,

ogni tant in t'la giornata,

sopratutt in t'la notata,

ló arsogna el su' paés

ch' ha lasciat già da tant més.

Tla su' ment pianin pianin,

ló t'arved i vigulin,

le disces e le salitt,

le botegh sa le marmitt,

e le donn ch' vann al mercat,

San Francesch sa tutt i frat,

le finestre sa i gerani,

i formagg propri nostrani ...

Ló s'arcorda propri d' tutt,

sia del bell che de chel brutt.

Ma se sa c'è l'ecesion,

c'è pur sempre qualch minchion

ch'è partit soltant da ier

e ch' te fa el forestier.

Quand arvien 'na volta l'ann,

porta i guant in t'le su' man,

c' ha le scarp tutt lucidat

che n'avrà manca pagat,

e te parla el milanes,

el roman o 'l piemontes,

e te dic che non va mal,

ló s' la fa sa l'industrial,

magna ben ed é content,

e c' ha un gran apartament,

mentre so, porca maghella,

ch' magna sol la mortadella.

De tutt quel ch' avvien maché

lascia stè en li dmandè;

ló arvien per i parent,

tant per faj un po' content,

en ved l'ora d'argì via,

de lascè sta sporcheria;

e te dà del disgraziat,

d'imbecill o dl'amalat,

ma chi sta só per el mont,

o de casa vers el pont.

Ma credet è tutt sciapat,

per non dì fanfaronat,

se potessa ste maché

lo s'faria anca inc ...

 

I' invec quand propri arvengh,

c' ho 'na voja ch'en me tengh

de sapé de tutt la gent,

d' chi lavora e d' chi en fa nient,

e de cnoscia se el paés

è cambiat da l'altre més.

 

E se fossa sol per me,

ce credet, vel poss giurè,

magneria anch'el pan sol

o un piatt d' cudich sa i fagiol,

pur d'armana tra sti mur

in atesa d'un colp dur.

 

Inizio Pagina

 

 

I COMENT D' UN EXTRA MURO

Seconda  Parte

 

Or ve digh pian pianin

quell ch' m'hann dett maché in Urbin ...

Du' le cos vann en c'è mal

ho saput ch' èn tl' ospedal,

e dacsé 'na bella sera

so gitt só sa n'infermiera;

dop ch' ho fatt tutt el scalon,

en ve digh la confusion,

un gran mucch de dotorin,

erne pochi quei d'Urbin,

apogiati in t'la ringhiera

aspetaven de fè sera;

un diceva: "I' so' stat alla partitta

dopp ho strett sempre la Nitta"

Mentre. n'antre: "So' de guardia: sin da ier

avrò fatt ducent clister" …

Ma non vist, caminand tutt da 'na part,

so' git dentra ti repart;

c'era 'n' aria, 'na fumara

com s' buliva 'na caldara,

c'era un che 'l pan magnava

e 'na monica chiamava,

mentre queste tel balcon

te legevne el sermon;

sa 'na voc mezza scialata,

un me dic: "I' so' Pepp, so' dla Nunsiata,

quand scapat, el mi' bordell,

dit pur vó ch' maché è 'n macell;

se qualcun scappa ogni tant,

è per gì ma i Suculant;

ve vlev dì qualch' atra robba

ma en poss ecca la Gobba".

Una suora pian pianino

s'era messa sul lettino:

"Sù Giuseppe figlio mio,

abbi fede e spera in Dio"

"Oh sor Betta s' en m' aiuta quel ch' è p'r aria

maché tira 'na brutt' aria".

Sti discors per non sentì

ho fatt finta d' non capì;

inciampand in tel piancit

so' scapat tutt intontit,

mentre tl' aria c'era un cant:

era el cor de don Bramant ...

 

E dle guardie non parlam:

du' hann prés tutt sti vilan?

Me par propri l'altro ier

che dmandava un forestier:

"Vado ben per la stasione ?"

"Sempre dritto, poi girate da Stifone"

Se per cas chel disgraziat

arturnassa anca st' estat,

s' en ce mett le man i sant,

quel dorm sol ma i Suculant !

 

Apogiat in t' i turion

i' guardav ma Baiocon

a giochè tel Marcatal

de vin ross un mezz quintal,

quand s'è apert tutta la porta,

del Teatre, d'una volta;

per fè entrè ma 'n birucin

pien d' banchett, de cumudin,

de poltron de cinch sei lett

e de scal per gì ti tett;

sopra 'i occh ho alzat la bretta:

me so' dett: "Ch' faccien propri l'operetta ?"

Me par propri tutt scenari,

c'è perfin un lampadari !

E ma quell ch' calzava tant

smocoland sa tutt i sant,

ho dmandat: "Oh scusat mi bon omett,

fann stasera el Rigolett?"

Ló m' rispond: "En faran manca la Manon

è el legnam d' Turìn sucon !"

E dacsé ho anca imparat

che 'l teatre sconquasat

serv adess per magazen,

p'i bigliett per gì tel tren,

e tla porta del logion

c' piscia i can e c' caca i pcion!

Ed alor mi' bona gent

se sta só per non fè nient,

sa ch' asptat de butal p'r aria,

ch' tiri el vent o ch' cambi l'aria ?

 

Pó m' arcord da quand so' nat

dle piastrelle del logiat;

per non dì dle lampadin

sa intorno chi piatin;

i' ce schmett chi cambierann

tra quaranta o cinquant'ann.

 

Vó diret ch' so' ficanas,

ch' dapertutt voj metta el nas

se s'girassa tutt el mond

quant è lung e quant è tond,

un paés dacsé all'oscur

en se trova de sicur.

S' un ariva maché d' sera,

o d'estat o d' primavera,

vien chiapat da 'n sentiment,

da 'n brutt presentiment.

Per el Dom, gió per Valbona

en s'incontra 'na persona,

e credet se sent l'afann

de qualcun ch' dorm a San Gvann.

In sta calma general,

sol la luc de qualch fanal,

te fa veda ma 'n gatin

che 'nut gió da 'n vigulin.

Sal silensi e tutt ste scur,

me chiapassa un colpo dur,

se te casca giò el capell,

sta sigur, el mi' bordell,

ch' en l'artrovi finch' è nott

bsogna aspetti el giorno dopp !

C'è un lumin gió ma San Pol

ed un antre ma Risciol,

set davera fortunat

se c'è un lum giò vers i frat !

Se sa 'l tren pó set arnut,

en ve digh, armanet mut;

quel ch' te chiamen la stazion,

è 'na spéc de baracon,

un capann fatt per la caccia,

'na latrina, 'na robaccia;

e, davanti, tel piasal,

tra un bidon e 'n urinal,

c'è 'na spéc de caroson,

ch' te trasporta chi minchion

che la sera o la matina

hann viagiat in litorina;

è sucess ma 'n viagiator

a stè ferm per sei sett or,

t'un vagon sa 'l coll mezz tort

t' un binari ch' era mort !

Che squalor o bordei mia,

e' vrità, non fantasia;

capitat è anca ma me,

capiret tutti el perché

la valigia pian pianin

d'apogè in t' i scalin,

e dmandamm quasi sa 'l piant:

so in Urbin o tel campsant?

 

Ma in part me so' arcredut

quand el giorno dopp è nut;

ed allud del mutament

ch' ho trovat tel moviment.

Pochi quei in bicicletta,

ma 'na mucchia in motoretta

ch' te volaven per el cors

come quei ch' fann a le cors.

Me so' dett: sarà gent indafarata "

c'ha da fè tla matinata

chissà qual e quant lavor

o a chiamè va ma 'l dotor.

Ed un po' preocupat

ma 'n amic i' l'ho drnandat.

M' ha rispost: oh te purtin !

è tutt barber, cuntadin,

ch' hann portat maché le glupp

ed arvann vers le lor supp!

E dop tal afermasion

me so' dett: en te cojon

sti vilan en gitti adess

propri avanti sa 'l progress;

I m' arcord quand' er pcinin

che lor niven só in Urbin

sa le scarp tutt mezze rott

a fè 'l gir gió ma le grott,

e te niven fin la piassa

sa tla testa ancor la guassa

sol per venda un para d' pcion,

o 'na balla de cidron.

 

Inizio Pagina

 

 

EL  GARULL  DLA  MELA

di Fuffi, Fulvio Santini

dIn Antologia al 1° Concorso 1998

Pubblicata ne "I QUATTRE VENT" N. 2 - 1981 - Montefeltro Edizioni Urbino

 

‘Na volta se diceva: Aó !

me lasci el garull ?

e ma chi te ’l dava

s’ ringrasiava.

Adess n’ho vist tanti

in gir per ‘ste piass,

butati tra i canton;

è segn ch’saran pasati

chi tempacci un po’

affamati.

Quant s’incontrava ‘n amich,

e che quest magnava ‘na mela,

i se incmiciava a fè el fil,

e se stava pronti sa la parola,

oltre che sa la coda dl’occhi,

per non essa fregat da n’antre,

E i se diceva:

Aó ! me lasci el garull ?

e s’ te ’l dava s’ringrasiava

e sta sicur ch’ s’ arplucava.

Adess c’è pió compliment,

en s’ magna pió

el pan sensa gnient !

“Sé, la facc la merendina,

voi, p’rò, mama, la fetina,

el pan sa ’l burr o la crostata;

no ! non voi la marmelata”.

Ai nostre temp

en ce se badava,

s’ magnava quel

ch’ ce capitava

e i compliment

en erne tanti

e nó el garull ce l’ chiedevàm

tra tutti quanti.

Adess quant n’ arveggh ùn

butat t’ un qualch cantón,

m’arvién in ment

tutt’ el pasat

e digh subbit t’ la mi’ ment:

“Mo chi è stat chel sprecación

ch’ t’ ha butat tun chel cantón ?”.

En i ardarìa ‘na plucatina !?

Se non fossa cla cosina

che è del temp che m’è pasat,

… perciò t’ lasc stè

do’ t’ hann butat.

 

Inizio Pagina

 

 

LA  MI  CITTA'

di Luana Fucili

In Antologia 1° Concorso 1998

 

La cità ch’ se chiama Urbin

la truvat fra du’ culin

lì sdraiata sempre sta

mai nisciun la spostarà.

Io che tanto l’ho amata

è da  ‘n pess che ce so’ nata

e ne cnosch ogni pestin

propi tutt i vigulin.

Se ve’ a spass in t’ i turion

quant en c’è la cunfusion

e el sol già bagarìn

fa el barlum ti toricin,

t’ metti a seda t’ na panchina

mentre t’ soffia cl’arietina,

tu la vedi trista e mesta

‘sta cità ch’ è sempre in festa.

En le ott e già affamati

i abitant s’ èn rintanati

mentre io me sto ma lé

tutta asorta a contemplè

‘sta cità, ch’ è proprio vero,

come dice lo straniero,

è bellissima, si sa,

e te dà serenità.

Giovanin1 lodava el vent,

mo per quest  io me lament,

lasciam perda cl’arietina

dalla sera alla matina,

mo s’ parlam dla tramontana

ch’ pol durè ‘na setimana

eh! carin, sé, me va via

anca tutta l’armonia.

Se vo’ veda Rafael

che sta dritt sa chel penell

è da fè tutt la salitta,

en te digh prò quant l’è fnitta…

sarè stuff sicurament,

mo quant vedi el monument

de chel gran pitor d’Urbin

te pudrè arpusè un cuncin.

Poch più in là in t’ la pineta

s’ fa la festa dla cometa,

chi burdei sa ’l fil t’ le man

guarden tutti assai lontan

i aquilon, che voland via

metten propi l’alegria.

Ecco, tutt el ciel d’Urbin

è dventat un arlechin.

Se c’ arnìm el giorne dopp

de ‘sta festa sa le topp

ce saran tanti aquilon

ch’ èn armasti a spindulon,

ogni carta s’ è straciata

la gran festa è già pasata.

S’ en ce vien manca un malann

c’ arvedrém tutti ‘st’altr’ ann.

 

1Giovanni Pascoli

 

 

Inizio Pagina

 

URBINO  CITTA’  UNIVERSITARIA

di Michele Gianotti (1979)

In Antologia 1° Concorso 1998

 

Adagiat tun du’ colin

c’è t’ el mond un paesin,

nisciun atre dacsé bell

anch’ se l’ cerchi en c’è unvell.

 

E’ tutt quant un monument

dla natura, del rinasciment.

Per i vigol e le piass

tutt’ intorne el bell Palass,

se respira ‘n aria bona

che t’ fa viv’ alla carlona.

 

Maché è inutil dass da fè

el progress en è maché:

s’ è fermat pió ‘n gió del Gall

qui s’ arconten sol le ball.

 

Prò è bell viva in Urbin

ch’ è lontan dai gran casin:

t’ un torion o t’ na piasetta

trovi sempre ‘l mod d’ rifletta:

en convien tant’ agitass

sbochè ‘l sangue com’ un pass,

maché è bell perché ‘n t’ illudi

ch’ l’allegria vien dai scudi.

 

Basta ch’ t’ trovi ‘n compagnia

che vien subitt l’allegria.

Se pó c’en du’ tre budelle,

en importa se ‘n èn belle,

per i bosch e i monticell,

per le vall ed i ruscell,

lor t’ aparen com le fât

e te lascien incantat.

 

Anch’  i ’llustre gran docent

lasciat l’aula a sprón batent

se butne a testa bassa

t’ i tavlin t’ el mezz dla piassa

e con gran disinvoltura

lor se scorden dla cultura

e se dann un gran da fè

per cerchè da gì a ... magnè.

 

Stat’ atenti, i mi’ corsisti,

dacsé bravi en s’ èn mai visti:

sempre prima t’ la magnata,

t’ la bevutta e t’ la risata,

camperann svelti ed arzilli

cent’ ann com’i cucudrilli.

 

 

Inizio Pagina

 

EL  VENT  E  LA  CERQUELLA

di Giuseppe Mariotti

 In Antologia 1° Concorso 1998

 

Soffia legér el vent e bira intorna

ma ‘na bella spianata e se divert

coiend minda per terra tantle foj,

che, sa la mossa svelta d’un burdlacc,

t’ le frulla p’r un cuncin

e dopp sa ‘n urle, via, t’ l’ armanda p’r aria;

pó subbit subbit ecch ch’ i ardà la caccia

tutt’ alegre e tutt content

com s’ arvlessa da cap arcmincè ‘l gioch.

 

Da ma lé poch distant una cerquella

guarda incuriositta

e zitta zitta

scrulla le foi e pó sospira.

 

La véd el vent,

p’r un cuncin se ferma e pó pianin

com un morós i bira intorna intorna,

la tocca apena apena

e quella dolcement

i fa de sé, s’inchina, ‘l riverisci,

fa la paìna, s’ dondola, se smena,

se scrulla tutta dalle gran risat

per qualchi compliment ch’ i ha mormorat.

 

Anca le foi batten le man content

e sottovoc approven quel ch’ha dett.

Bascia la cerquella alora ‘l vent

e ‘tacca tutt content a fai scaruss

pian pian su p’el modell, su p’i brancón,

tra i ràm e le foi…

pó cmincia ad afanass, a sborbotlè,

com’ ùn ch’en ne pò pió;

e la cerquella insospetitta,

vdend ch’ la cosa dventa seria,

s’ dingla tutta e cmincia a sbattse

e tenta a tutt i cost d’ podé resista,

mo ’l vent dventa furiós,

la vòl tutt’ abracè, perd la paciensa,

urla, strepita, piagn, prega, inveìsc,

e quella, oh, s’ podessa essa distant !…

se sbatt, trema, se scòt,

tutta se bira in t’ el modell,

com se vlessa scarpiss da sotta terra,

e sa i brancón

cerca da dè in t’ el vent tanti schiafón…

 

Come matte da l’alt urlen le foi,

frullen in tond chiamand aiutt,

fischien, fremen, prò ‘rmai tutt è perdutt,

chè ‘l vent l’ha già présa

e tutta l’ha in t’i bracci e fa quel ch’ vòl…

 

Finalment, dopp ch’ s’ è stufàt,

dopp d’avella ben sbatutta,

ben scarmiata e possedutta,

sghignassand fuggi via distant…

E la cerqua, purtinina,

tutta quanta sconquasata,

p’ na sfuriata da cla via,

pian pian s’armett a post e torna calma,

s’armulisci e se ravvìa

e dall’alt arguarda d’ nòv

piéna d’ bronci, de rabbia e disdegnósa.

É pasat el periccol, e anch le foi

s’ armettne in pac e arcminc’ne le lor ciarle

e tutt content arfann l’uchìn ma ‘ l sol.

 

Inizio Pagina

 

 

 EL  PROGETT  DEL  CIMITER

di Amato Michelini

In Antologia 1° Concorso 1998

 

S’ ingarbuia e dà pensier

‘sta quistion del cimiter,

le polemmich, i coment

che s’ rinnovne ogni moment

sol diffondne un cert sgoment

per el dur inaspriment.

L’ attension è aspra e viva

per ‘sta bella inisiativa

ognun porta el su parér,

ognun dici el su’ pensier.

Quest, amici, en vè dici gnent ?

Ve dimostra che ‘n s’ èn spent

chi valor che nel cinqcent

furne un far bell’e splendent

del gloriós Rinasciment !

Un amich tant scansonat

m’ha soris e se fermat

e me dici in tòn mordaci,

senti questa se te piaci:

« Se a Urbin, ducal feltresca

fossa al cmand vattalapesca,

dai color d’arcobalen

tutt ‘ste chiass e tutt ‘sti vlén,

ch’ c’ hann distrutt e scoss le vén,

en sucdéva e giva ben.

E ‘st’ progett tant biasimat

s’era fors realizat.

Lacia gi’, dà retta a me,

gim a beva un bon cafè

e pian pian anch s’è distant

gim a veda ai Zocolant. »

E pasand oltr’ el cancell

el pensier va a quest e quell;

ce fermam vicin ‘na croc

mentre flébil dic ‘na voc

(fors’è d’ùn che sotta giac):

« Per favor lasciatce in pac !!!»

 

Inizio Pagina

 

 

SOGNO  DI  UN  GOLIARDO

di Severini Gogliardo

Pubblicata nel 1979 in Fior de camp

In Antologia 1° Concorso 1998

 

T’ el cors dla nott, fra dmenica e lundé,

ho fatt un sogn che só per gió è acsé :

m’è apars Fedrich, el Duca nostre,

tutt infuriat ch’ me pareva un mostre.

Per la paura ho tirat un gran sospir

pensand che anca lò fossa un vampir.

Quand p’rò l’ho vist a un metre de distansa

ho arprés un po’ d’ coragg e de speransa

perchè me so’ rés cont e ho capit

ch’ en era assetat: era avilitt !.

Lé per lé e sensa pió timor

i ho gridat fort :

 

GOLIARDO

Fedrich, Duca del mi paés, sor Cont,

perchè è corrugata la tu’ front ?

Se’ sempre stat benefich, generos, audac,

forsi l’anima tua non ha pac ?

Se vo’ te facem di’ una preghiera,

ades el potem fè anca de sera.

 

DUCA

Non è purtroppo ciò che mi assilla,

l’anima mia è in pace ed è tranquilla,

ma ho saputo, per indiretta via,

che c’è stata una baldoria a casa mia.
La mia pena è profonda ed infinita

pensando che a Palazzo si fa la “dolce vita”.

 

GOLIARDO

Caro Fedrich, se l’è saput per cas

alora l’ha arcontat un ficanas,

se chi l’ha dett ha travisat i fatt

è mezz imbecill opur è matt !

 

DUCA

Allora potresti raccontare

come sono andate le cose, non ti pare ?

 

GOLIARDO

Sa vo’ ch’ te digga, io en ér present ;

s’è saput qua e là per dett dla gent

che la sera de ‘sta riunion

c’è stat gran moviment e confusion.

Era formata da molti aristocratici,

professionisti, letterati e medici,

arrivati dal contàd e altri paesi

diversi ceti sociali, anca Borghesi...

 

DUCA

Io penso che la festa avrà dato buoni frutti

a beneficio dei cittadini tutti.

 

GOLIARDO

Per quel ch’è stat notat

manca l’acqua hann consumat

perchè purtropp, da nó,

a cl’ora en ‘niva pió.

Per servì ‘ste gran banchett

èn ‘nut só da San Benedett

camerier, sguatter e coch,

hann portat perfin el foch,

come se da nó, in Urbin,

en s’ trovassa le fascìn.

P’rò hann istituit una borsa per le scol

da destinè per qualcun di nostre fiol,

sempre che almen ùn c’ ne sia armast,

perchè da un po’ de temp s’è notat un cert rimpast ;

ansi, o Duca, te dirò sincerament

che la città è dventata un continent:

se giri per le strad de tutt’ Urbin

stà pur tranquill, en incontri un cittadin.

 

DUCA

A proposito: l’andamento generale

giù in città come va ? Va meno male ?

Perché ho sentito dire che vi sono novità,

queste sono chiacchiere oppure è verità ?

 

GOLIARDO

Car el mi Duca, en te preoccupè,

in Urbin c’è sempre chi c’ sa fè:

el Palass, i monument en sempre ben guardat

non sol dai custod mo anca da un comitat

ch’ se fa chiamè, s’en sbai, “pubblich ornat”.

Da poch che Urbin l’hannn fatta città d’art

‘sta gent te ficca el nas da tutt le part.

Second i calcol fatti ultimament

i dipendent del Comun en du’, tre cent.

Per l’ordin pubblich c’è le guardi d’ piassa

e per le pulisì quei dla ramassa ;

la maggior parte oriundi dla campagna

da Schieti, Cavalin e la Pitcagna.

‘Ste compless, ansi ‘ste ploton,

è ben dirett da ’n’Aministrasion

che con rara abilità

regg le sort de ‘sta città.

 

DUCA

I fatti sono chiari ed evidenti,

bisogna prendere dei provvedimenti,

se si continuerà per anni ancora

può darsi che il paese va in malora.

 

GOLIARDO

Parla pian perchè s’ qualcun te sent

dirà sens’atre ch’ s’è un bel maldicent,

per quant el pensier di veri cittadin

en pò scordè ch’ se’ sempre te

el ver padron d’Urbin.

 

DUCA

Queste parole mi ridanno la speranza

pensando che il buon senso e la costanza

ritorni in ogni cuor di cittadino

per l’avvenire della nostra Urbino.

 

 Improvvisament  se sent un tintinìo,

Fedrich s’arvolta e pó me volt anch’io,

dal salt ch’ ho fatt so’ cascat gió dal lett,

sonava la sveia armessa per le sett.

 

Inizio Pagina

 

 

EL  VENT  D’ URBIN

di Otello Sorini

In Antologia 1° Concorso 1998

 

Cum’è bell Urbin quant tira el vent,

è più luccid, più chiar e più splendent,

sembra stampat cum ‘na fotografia,

ogni granell de sabbia è vulat via !

 

Anca i madon dle cas sembren gambiati

più freschi, vivi, par che sien lavati,

te vricchien, te protegghen sa ’l calor,

te metten ‘na gran gioia dentra el cor.

 

Guarda Volbona, el Mont, Santa Lucia,

‘ste strad en tutte piene d’ poesia,

el cupolon del Dom, i Turicin

guarden maestosi el coll di Capucin.

 

Quant’ è bell Urbin quant tira el vent,

chi ’n la vist, t’ la su vitta ha vist gnient !

 

‘St’ aria che m’acaressa, fresca e sana,

è l’aria nostra, l’aria dla Cesana,

porta el profum di fior d’ San Bernardin

per arcurdacc chi è nat e mort a Urbin.

 

So’ a seda t’ el turion pensos e asent,

en so più scriva, l’idee van via sa ’l vent,

l’unica cosa ch’ so dì sa ’l sentiment ?

“Quant è bell Urbin quant tira el vent”

 

 

Inizio Pagina

 

 LA   PIASETTA   D’ S. ANDREA

di Sirto Sorini

 In Antologia 1° Concorso 1998

 

Io m’arcord quant ér pió pcin

e giucàv a le palin,

a sergent o a castlett,

a buticchio, cioda, pancott

t’ la piasetta d’ S.Andrea,

sotta el mur dl’Ort Botannich.

E m’arcord d’una fontana

bella, lunga, stretta stretta,

dov in t’ l’acqua, cla nostrana,

sguasavne i pesc sa ‘na gran fretta.

Sopra, in alt, t’ una gran volta

a sdraión e tutta nuda,

c’era ‘na statua blina blina

ch’ la chiamaven Barberina.

Le sudat per gì a truvalla !

Quante volt a rampicon

intorn’al mur per gilla a veda,

per tucai cle tetìn dur

sa le man, anca le cosc,

e sa la testa pensè ma dopp !

Quanti gioch s’ poteva fè !

Eravam anca grandini

epur s’ giucava ai figurini,

sa i sold, s’ butavne in alt,

se faceva testa o sant,

pó s’ giucava alle cartucc,

quelle svoide de Carlucc,

se giucava a pifetta

a pó s’ dava la manetta,

s’ faceva i cartucion da ‘n ett

e s’ tirava alla cularotta sa ‘n calcett,

pó s’ girava in t’ la piasetta,

da piedi al fusacc,

vicin a la Netta,

a giuchè a cavallina

ch’ sarìa la bella insalatina,

e a ‘nì gió da pied Lavaggin,

t’ el travai de Rusciadelli,

sa i cumpagn e i mi’ fratlin

a fè Tarzan t’ i stradin.

Oh, per schers, quant volt so’ mort

all’indietra petta cle port !

Quante ser, sa tutt i oss rott

per giuchè a scaricabott,

tusulina e anch’  a cut

e a corra sa i cerchion,

sa le furcelle o sa i baston !

Mo ho paura che ‘l gioch più blin

era quel di birucin:

se partiva dalla scola,

pe’l fusacc gió ma la piola,

voltand gió avanti al poss

s’ giva fora ma chi foss.

Quante volt cle donn s’ rabivne:

per fè smetta cle chiasat,

tutt le sedie te meteven

per travers lungh a la strada

per fè fnì chel giucarlìn !

Se buscava anch sa’l ruschìn

e ogni tant per punision

s’ giva a lett p’la bendision

e du’ pagin d’italian

o a fè le division.

N’antra cosa ch’ m’arcord ben

era avanti la Santini,

t’ la piasetta de madón,

dóv nasceva ‘n’erbettina

com un quadrifoi pcin pcin

che nó chiamavàm dulcin.

Com s’ magnaven per merenda

sa’ n cul d’ pan e ‘n garull d’ mela !

Oh, burdei, en digh fregnacc,

era el temp ch’ c’era la guerra !

Cert che adess i burdei nostre

en èn minca come nó,

voine la camiscia blina,

guai le scarp s’ en c’ hann la punta,

(a pensè che no’ da grandi

purtavàm un para d’ sandol)

e sopratutt voine i guadrìn

per cumprè el muturìn;

fors anch lor avrann ragion,

nesun d’ no’ vol che lor fann

un’ infansia sa tutt chi afann

ch’ ém pasat in gioventù,

perché quei en artornen più.

 

 

Inizio Pagina

 

ASPETAND  EL  TEMP  BON

di Alfredo Zampolini

 In Antologia 1° Concorso 1998

 

A una a una

paseran ‘ste giurnat

pien de fred e de noia.

 

Sarà fnitta ‘sta ploia

e cmincerò a corra

tra la nev e el ghiacc.

 

Bel el sol

e bel el ciel

sensa un vel.

 

Pió in gió malagió

m’aspetta

un pusticin tranquil.

 

Véd la mi cità

sotta la nev

e i su turion

ch’  sembren di brancon.

 

Da ‘st’ atra part

c’è un boschet.

Da le su piant

caschen ogni tant

un scrul de lucichin.

 

La nev è ‘na gran mucchia

e arcopre tut ‘ni co’

mo el sol brilla t’ el ciel

e scalda per daver.

 

Me sent alegre

e guard ‘ste gran spetaccol

sensa ‘na parola.

 

Sit sit com un burdlin

t’ el prim giorne de scola.

 

Inizio Pagina

 

 

LA  CRICCA  DEL  MERCATAL

di Raffaele Zampolini

In Antologia 1° Concorso 1998

 

C’è ‘na cricca t’ el Mercatal

che t’ el mond en c’è l’ugual.

Tutta gent de bon umor,

tutta lingua, tutt rumor.

Gioca alle bocc e alle cart

e organizza cene ogni quart,

se sfòtt a pió non poss

tant ch’ i s’ingrossa perfìn el goss.

Tropp ce vrìa a parlè de tutti,

e per dìvv s’ èn bei o brutti.

Ve parlerò di più important,

de chi tip che s’ vanten tant.

Cminciàm da un bel panción

che tutti chiamerém Baioccón,

spess i tocca cert stangat

d’ armana imbambolat.

Qualca volta le dà ma tutti

d’archiapè perfin i frutti.

In contrast c’è un tip com un oss,

e per quel el chiamen Pioss.

Se vanta d’essa el re dla scopa,

mo la sostansa è sempre poca;

se dichiara el león dle bocc

mo spess i tocca gì t’ le sacocc.

Se stima un gran cantarìn,

mo nessun ce créd a Urbin.

C’è ùn che camina a ciampicón

e per quel el chiamen Nottolón.

Fa el fornar e s’affacenda

per preparè ma tutti la merenda.

C’è anca un vecchi negosiant

che véd poch da vicin e men da distant.

‘Na volta sonava el mandolin

e andava in cerca del merlin.

Adess ha datt l’addio ma la chitarra

e ha arpost anca la scimitarra.

C’è anca ùn ch’ en s’acontenta mai

e invec dla pac, combina i guai.

En è mai acondiscendent

e en se riguarda manca dalla gent.

E’ el spirit dla contradision

e guasta spess la ricreasion.

En manca un vic notari

che maneggia i cambiari

d’ i artigian e commerciant

d’ i operai e ambulant.

I piaci tant de rusighè

e cerca sempre de magnè

e de stè alle cén in allegrìa

insiém a tutta la compagnia.

En manca un fratel d’un frat

che spess è piutost sgraziat

perché d’un littre ne bév la metà

e per i atre com la va, la va.

El su gioch dle cart è sporchicc

e magna pan prosciutt e salsicc.

Quand sta per perda la partitta,

invoca el fratel: aìta ! aìta !

Ecca un bon e brav artigian

che i vetre ha sempre tra le man.

Tranquil, calm e sorrident,

quant canta arduna la gent.

Ecch’ ariva un piccolin

che tutti chiamam Tersìn,

el su nóm p’rò è ‘n antre

e cerca e créd d’essa scaltre.

Quant parla se paoneggia e se fa ross

e se gonfia a pió non poss;

se pó chiappa ‘na cantonata

allora è fatta la frittata.

En badat se la cricca

en è pó tanta ricca;

in compens è piena d’allegrìa

e se distingue per l’armonìa.

La storia en finirìa maché,

tropp ce sarìa d’ arcontè !

 

Sarà per ‘n antra volta

e la farém più dritta e meno storta.

 

Inizio Pagina

 

HOME Concorso 1

I°  Concorso  1998
PARTE ANTOLOGICA

Tutti gli autori dialettali