Alfredo  Zampolini:  un om straordimari

I quattre vent

Pubblicata nell Appendice de "I quattre vent" n. 3 del 1982
in onore del Duca Federico II da Montefeltro nel 500° della sua morte (1422 - 1482)

 

Era l'ann quattrecent e ventidue

e niva al mond el nostre grand Fedrich

che sa la man armata e 'n gran valor

ha fatt fuggia ma tutt i su' nemich.

 

Ha avut anca fortuna, che hann masat

tei let, a la matina de bonora,

el fratel Oddo, che c'aveva el vissi

d'infastidì le donn d'Urbin e d'fora.

 

E cl'Oddo era el padron de tutt Urbin,

e alora, essend el post armast vacant,

ma Fedrich, ch' difendeva un Castel d'Pesre,

i hann fatt sapé de movess a l'istant.

 

Lo è nut so de corsa sa i cavall,

ha perdonat ma tutti gli uccisor,

acsé s'è fatt vlè ben da tutti quanti

ch'i hann urlat che el vleven per signor.

 

E ste ben è cresciut sempre de piò.

Lo giva a fè la guerra ogni stagion

e arpurtava a casa bei baiocch.

Sa quei faceva le su' costrusion:

 

un palass che acsé bell un altre en c'è.

Per lavracc' gli urbinat facevne a corra,

traspurtaven la calc' ed i madon,

e lo pagava sensa manch discorra.

 

De guadrini n'aveva propri a stuf.

S'era mess al servisi di potent,

mo sapeva ben lo com s'ha da fe'!

s' en pagaven, digrignava i dent

 

e quei, sa na gran fifa d'perda el regn,

i mandaven tutt quell che lo dmandava.

Alora lo partiva tutt cuntent

e giva a fe' ste' sitt ma chi sbraitava.

 

Era git a la scola da Vitorio,

un gran maestre de nom e de fatt,

che per l'art e la sciensa e le robb belle

aveva na pasion guasi da matt.

 

E ste maestre i ha pasat el gust

d'avé d'intorne el mei de quell che c'è

e sicom lo ce tneva ma la casa

che vleva fatta come s'ha da fè,

 

ha chiamat da luntan un scrull de gent,

de quei ch'sapeven ben el lor mestier,

e i died ordin d'abelli el palass

per fall dventè na reggia per daver.

 

 

Chi i faceva le port e chi i sufitt,

chi i faceva i ritratt, e un perfin,

fornit de grasia propri ecesional,

i ha piturat gli angiol tel camin.

 

Lo faceva la maffia sa st'palass,

ce scriveva el su' nom anca ti mur.

Se chi niva da fora en el sapeva,

l'imparava a l'istant e de sigur.

 

Alora i temp eren brutti na mucchia,

i signor badavne a spenda e indebitass

e la gent campava tla miseria

e per de piò pagava anca le tass.

 

Fedrich invec, che era 'n ecesion,

faceva propri dle robb strabiliant:

se qualcun i dmandava un po' d'guadrini

faceva un prestit a l'istant

 

e po' diceva «Mi ardarè quand ci he!»

Se 'n fossa scritt tla storia en se credria,

che imprestò ma la gent i sold acsé

hann sempre tutti dett ch'è na passia.

 

La moi Batista era na burdella

de front a lo ch'aveva già el su' temp,

mo lo i vleva ben una gran mucchia

perchè lia era na donna de talent

 

e po' era bella ed anch una gran dama,

c'aveva na dulcessa ch'en se cred;

ha partorit sett volt sempre le femmin

mo prima de muri i ha dat l'ered.

 

E lo com'era, era brutt o bell,

sa chel colp ricevut a la ventura

tel torneo combatut maché in Urbin

che per poch en l'amassa adirittura?

 

Nesun el pol mai di' perchè i pitor

l'hann arpres sempre da la part de qua,

dov cumpariva mei e regular,

e com putem sapé com era d'là?

 

O beli o brutt è stat un'ecesion

e a contè le su' impres ed se fnisc' piò.

E no' urbinat che in fond sem i su' fiol

cercam de rasmeiè tutti ma lo.

 

Alfredo Zampolini